Fa
dies que provo d’embastar, cosir, trencar el fil amb les dents i res. La iaia
ho feia distretament, amb la mirada perduda pensant qui sap què, escoltant una ràdio
de fusta atrotinada i afònica. Ella, asseguda a la freda sala de cosir i anar
fent... Jo, ara, amb tota la meva voluntat i mossegant-me els llavis, perdo els
nervis al primer intent d’enfilar. Un forat massa petit per encabir somnis. Cal
no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança. Quins somnis tenia la iaia entre
puntada i puntada?
