Ella tenia moltes arrugues, jo les hi
coneixia totes, però aquell dia n’hi havia que em somreien per primer cop. “Cal no abandonar mai ni la tasca ni
l’esperança”, va dir amb la serenor més gran que l’hi havia vist. Aquells
camins llaurats en el rostre em descobrien un passat feliç, on havia rigut, besat,
estimat. Un abans on jo no existia, ni la mare, tan sols ella i la seva joventut
grisa, matisada amb colors. Alegries que la visitaven en aquell moment,
regalant-nos un preciós darrer somriure.
