«Pobre és aquell qui rep i no dóna» i va marxar, ho dieia cridant, no parava de repetir-ho. Uns metges el feien fora, erem al CAP, jo i la meva mare, no hi havia ningú més. Per un moment em vaig oblidar de la cama trencada, no parava de pensar en que estava pensant aquell home. Aquella frase em sonava, em sembla que a filo ens van explicar que la va dir en Ramon Llull. Punxada, un altre cop la cama, volia pensar en aquell home.
Laura Bordas, ja em cridaven, i ja està, el vaig oblidar.
