Fa
299 dies, 3 hores i 27 segons que tu i la meva llum vau marxar. Porto recolzada
en aquesta finestra recordant el que solíem ser des de l’últim petó, des de
l’últim cop que em vaig sentir viva. Ara la misèria m’envolta i les llàgrimes
no em deixen veure més enllà. Ja ho deien ja, que del meu amor no series
mereixedor, que de la teva presència seria esclava. Jo ja l’entenc, la teva
desesperació envers la cerca de la perfecció. Però amor, no creus que és pobre
aquell qui rep i no dóna?
