Era bonica i el vestit blanc
li arribava fins als peus. No era difícil notar com mentia en dir “ens
mantindrem fidels”. La cara se li posaria trista quan li fessin prometre amor
etern i no podria evitar la llàgrima que baixaria buida. Tot seguit, marxaria evitant
les cares de desconcert, contenint els crits de frustració. No estava feta per
això, ningú va gosar aturar-la quan va córrer fins al penya-segat des d’on, amb
un crit, desplegà les ales blanques que la van enlairar. Somrigué.