dimarts, 25 d’abril de 2017

Guanyadors microrelats en blog 2017


Microrelat de la categoria juvenil

La medicina de l'ànima, d'en Martí Pujol Quintana.

Premi: 100€ per gastar a la llibreria Elias de Torroella de Montgrí.

Microrelat de la categoria d'adult

Pèsol o cigró, d'en Josep Maria Bertran Comellas.

Premi: 100€ per gastar a la llibreria El Cucut de Torroella de Montgrí.

Enhorabona als guanyadors!


Malgrat que sempre hi ha uns guanyadors, nosaltres volem felicitar a tothom que s'ha animat a crear una petita història, perquè gràcies a tots els vostres microrelats el concurs tira endavant cada any amb més força i participació. A més, aquest concurs ens ha permès emplenar les xarxes socials de petites creacions, la qual cosa aplaudim amb entusiasme. Moltes gràcies i molt bona lectura i escriptura!

dilluns, 24 d’abril de 2017

Quan els del "Movimiento"...


Quan els del " Movimiento" van convertir la Biblioteca Municipal en un saló recreatiu per a excombatents (dels seus, és clar), ľavi Gerard ja només va poder llegir quan anava a la comuna. Malauradament no defecà prou durant la vida com per acabar-se sencera "A la recerca del temps perdut" de Proust.

Una nit diferent

Un dia a la biblioteca del meu poble, em vaig decidir per una novel·la d'història que semblava molt interessant. Mentre llegia, em vaig trobar al mig d'aquell bosc, on hi havia uns cavallers a punt de començar una gran batalla. Tothom era molt violent. Vaig sentir molta por; un d’ells, venia per mi, amb una espasa ben punxeguda, i just a punt que passés alguna cosa dolenta, vaig veure una mà que m'agafava i m'estirava. Era la mà de la bibliotecària que m'avisava que m'havia quedat adormida.










divendres, 21 d’abril de 2017

Em dic diccionari





Em dic diccionari i visc a la biblioteca en unes lleixes amb molts amics. Durant uns anys em sentia proper a les persones perquè venien a buscar-me quan tenien dubtes o no sabien el significat d’algunes paraules. Em sentia viu quan giraven les meves pagines, sentia com un pessigolleig que em provocava alegria. Un dia tot això va canviar, em va sortir un enemic, el Google. Ara aquest pessigolleig es dona poques vegades, però sóc feliç perquè la gent que ara m’agafa té pocs recursos.


La biblioteca

La Mariona va anar, a la tarda, a la biblioteca. La bibliotecària li va dir que podia endur-se uns quants llibres. Va veure uns llibres que mai havia vist, però eren diferents als altres: portaven cadenats! Dels llibres va sortir un fum que mai havia ensumat. De dins van sortir uns monstres espantosos i es van escapar dels seus llibres! La Mariona va demanar ajuda a la bibliotecària i juntes van atrapar tots els monstres. Ella va entendre el perquè d’aquells llibres que ningú buscava ni volia.



D'avui no passa


Restaven pocs minuts per al tancament. Estava disposada a fer-ho. Havia arribat el moment. D'aquell dia no passava. Li suaven les mans. Sabia que aquell pas la marcaria per tota la vida. No podia fallar, no ho faria. Així que es va acostar al taulell, va alçar una mica la veu perquè la poguessin sentir bé i… els hi va demanar si us plau si us plau que li fessin el carnet!!!




El misteri dels llibres


Un senyor molt llest que tenia poders màgics, vivia a Torroella de Montgrí. Sabia tot el que havia passat l’any 500 a.C o el que passaria l’any 2500. Cada cop que descobria quelcom, el seu cap anava creixent fins que un dia li va explotar. Tots els seus estudis, les seves prediccions, els seus invents, van quedar escrits als llibres que ara ens trobem quan passegem per una biblioteca. Gràcies a ell, les pàgines blanques d’abans, ara tenen un contingut per ensenyar.


La biblioteca per ocells

L´oncle Miliu te dos grans passions a la seva vida, els ocells i llegir. Un mal dia el seu ocell, el Sr. Plomes es va morir de vellet, a ell també li agradava molt llegir, cada dia a les 4 de la tarda l’oncle i l’ocell llegien dos capítols d’algun llibre però el Sr. Plomes no va poder acabar El Quixot. En honor seu, per ser el lloro que més llibres havia llegit van reformar casa seva en la primera biblioteca per ocells i va tenir molt d’èxit i ara els ocells la visiten.


Dimensió desconeguda


La Laura, asseguda rere el taulell de préstec, va sentir com el misteriós visitant provocava un terrabastall a la secció de novel·les de ficció: llibres, revistes, còmics... tot el terra era un garbuix . Va aixecar-se d’una revolada i, indignada, es va dirigir a la zona de l’incident. Un soroll potent i alhora absorbent augmentava a mesura que s’hi apropava, com si un tornado s’anés empassant llibre rere llibre, plana rere plana, lletra rere lletra, a l’estrany visitant i a ella mateixa.

L'homoteca


Encara que no us ho acabeu de creure us asseguro que és cert. Són tres quarts de quatre i les portes de l’homoteca són tancades, la Febre d’Or, està nerviosa, vol saber més. Nomes en sap de lletres i necessita entendre el perquè dels números. L’homotecaria obre, la Febre d’Or, emocionada, es dirigeix a la secció de ciències, entre moltes possibilitats del prestatge escull l’exemplar més vell, té cent vint anys, es diu Joan i és matemàtic. L’agafa en préstec, el tornarà en quinze dies.




Melangia


Des de l’ampit de la finestra albira el món: el brogit del trànsit i la vida frenètica de la ciutat i, més enllà, la seva mirada travessa aquest formiguer i s’atura, complaguda, en el noi que cada dia seu al mateix lloc de la rònega biblioteca i fulleja, parsimoniós, les velles pàgines d’un grisenc manuscrit. L’olor de paper vell i de murs humits li arriben de l’altra banda del carrer. Li porten records amables, mentre una llàgrima li davalla galta avall. Si pogués tornar a ser bibliotecari...


La meva lleixa favorita


Així que, quan vaig entrar a la biblioteca i m'ho vaig trobar tot fosc, vaig pensar que devia estar tancada. Tot i així, vaig avançar sigil·losament esperant que no hi hagués ningú.
Vaig anar cap a la meva lleixa favorita i vaig començar a fullejar els llibres que més m'agradaven. Alguns ja me'ls havia llegit, d'altres no, però embadalida per la manera com els escriptors expressaven tot al seu voltant em vaig deixar caure al terra i sense importar-me si algú em veia, no vaig parar de llegir.


Sí, sóc jo


Sí, sóc jo, un llibre de la biblioteca. Els meus amics i jo som una finestra oberta a l'aprenentatge. La gent ve a la biblioteca a llegir llibres entretinguts i divertits. Alguns se'ls emporten a casa, però de vegades els tornen trencats. Jo prefereixo quedar-me a la biblioteca. Com que sóc un llibre molt antic gairebé ningú no em vol llegir, però el que no saben és que els llibres més antics som els més savis.
Els llibres som les ales per volar cap a l'aventura.


 

dijous, 20 d’abril de 2017

El bibliotecari

Quan la senyora Caterina s’aixecà, deixà la revista a la prestatgeria i se’n va anar el bibliotecari va saber que ja era l’hora de tancar. Com cada dia, amb parsimònia, apagà l’ordinador, va tancar els llums i la porta i marxà cap a casa.
Si tot aixó no ho hagués fet de manera rutinària i sense esma s’hauria adonat que encara quedava un home, a la taula del fons, llegint un llibre, tot capficat i entotsolat.
Quan l’endemà obrí la porta el lector encara era allà.


dimecres, 19 d’abril de 2017

Agraïment


Tots pelegrinem en una biblioteca en espiral. Una biblioteca pròpia, que creix a cada passa. Ara mateix, mentre la teva vista avança per aquest camí de lletres fressat per ulls de tots colors.
Jo, però, m’he rebel·lat: desfaig el camí resseguint les línies de dreta a esquerra. Recularé fins a l’origen del trajecte, el centre de l’espiral, on em retrobaré amb l’infant que vaig ser. I a qui seu al meu costat, iniciant-me en els difícils camins de lletra de pal, li donaré les gràcies.

Pèsol o cigró



Quan després d’haver-se llicenciat amb excel·lent, d’haver tret unes oposicions, d’haver-se casat i tingut mainada i d’haver treballat trenta-cinc anys a la Biblioteca Municipal li van dir que no era un pèsol sinó un cigró, no ho volgué acceptar de cap manera. Ell insistí, aportà documentació acreditant que era un pèsol negre del Berguedà. Però l’interventor ho va preceptuar d’un cop de ploma i el, fins ara, pèsol irredempt es partí pel mig i passà a millor vida.





Davant els meus ulls

Davant els meus ulls cremaven les flames de la història. Les lletres de milers de pergamins dansaven dins el foc que consumia les estanteries. Desenes de figures negres corrien de banda a banda amb galledes d'aigua intentant apagar les insistents flamerades que esborraven parts de la història. Jo no podia apartar la mirada d'aquell espectacle macabre, sense acabar d'assimilar el que acabava de fer. Aquella nit va cremar el món, aquella nit va cremar la biblioteca d'Alexandria.


dimarts, 18 d’abril de 2017

Shh silenci


No és usual en mi entrar en una biblioteca. Tinc pànic al silenci. Aquell dia, obligat per la
necessitat d’informació pel treball de recerca, vaig endinsar-me en aquell silenciós món. Només entrar, vaig sentir com el silenci em paralitzava. Per batre’l em vaig posar els auriculars i m’hi vaig submergir. Mogut pel ritme de la música, vaig començar a colpejar la
taula. De cop la biblioteca va començar a sonar com una orquestra on els objectes eren els protagonistes. De fons un shh, i de nou silenci.

Solidaritat a la biblioteca




. L’altre dia, quan vaig entrar a la biblioteca vaig veure dos nens petits de sis i vuit anys que llegien “La Caputxeta vermella”, i quan van acabar el més petit va dir:

-Jo sóc el bo i tu ets el dolent.

Tot seguit el de vuit anys es va empipar. La bibliotecària que passava per allà els va preguntar:

-Què us passa?

Un va respondre:

-Que volem ser tots dos bons i cap de dolent.

Després vaig intervenir jo per posar pau i vaig dir:

-Ja faig jo de dolent.

Tots tres vam seguir jugant contents





Bocins de felicitat


Visc en un forat rere la lleixa de novel·la negra. A la tarda observo els infants que miren contes, els joves que fan deures d'escola i els avis que fullegen el diari. Quan per fi surt la lluna, la biblioteca queda buida. Surto del cau enmig del silenci i passejo entre les fileres de llibres. Em cabusso en la lectura d'un d'ells fins que els primers rajos de sol m'avisen que la nit s'acaba. Endreço el llibre i badallant torno cap al cau. Demà gaudiré altra volta d'aquest bocí de felicitat.


L'un davant de l'altre


Asseguts l’un davant de l’altre, com cada tarda a la mateixa hora, a la mateixa taula. Jo faig veure que llegeixo i ella també. Aixeco la mirada per veure si em mira, i ella també, i veig que em mira i em faig l’orni i ella també. Li trepitjo el peu per sota la taula i diu “ai!” i un senyor “eh” i la bibliotecària “shht” i jo “ups!”. I ric una mica i ella també.
I així va començar tot i ja en fa set anys. Ara, l’un davant de l’altre, el mossèn em pregunta si la vull i dic “sí”,... i ella també.


La medicina de l'ànima


Les parets es mouen. S’hi sent la pluja i el vent amenaça d’emportar-s’ho tot. Però els llibres s’apilonen desordenadament damunt de caixes, de taules mig trencades i de bancs en mal estat. Nens i nenes riuen, fullejant llibres en idiomes que no havien vist mai abans. Ningú els diu que callin o guardin silenci. Escola o biblioteca? Tan s’hi val. A fora, tot és misèria, por, desesperació, desesperança. Però a dins, tot és imaginació, somni i esperança. És una llum dins el camp de refugiats.

Pirata!!


El nen de tres anys, el va veure aturat en una cantonada, el personatge més extraordinari que pogués descobrir: l'havia vist en els llibres de la Biblioteca Pere Blasi, i amb prou feines podia creure, estava a uns quants passos. ¡Mama és un Pirata! La mirada del nen el va conduir a la transformació més bella d'aquest home; va descobrir que era un Pirata, amb històries per explicar, amb una dignitat rescatada.


Complicitat


Vaig comprar el llibre per reposar-lo a la biblioteca, perquè mentre em embolicava l´història de Lenú i Lila, he bolcat el cafè a la taula i "l'amiga estupenda"  l'ha begut amb el gust que dóna amarar amb la pluja, ens hem quedat amb l'empremta que descobreix la complicitat eterna entre un bon cafè i un bon llibre.


Sensacions llibreres


M’endinso altre vegada en aquell indret i m’aturo davant les lleixes. Miro. Retrocedeixo i em despisto amb altres exemplars. Torno a fixar-m'hi. Furgo impacient i l’enxampo amb inseguretat. Vull desplegar-lo i esbatanar-lo de manera especial, delicada, prudent.
Els meus dits assaboreixen cada part de la seva misteriosa i enigmàtica figura. L’essència que desprèn em captiva, m’absorbeix. Els meus ulls ansiosos em delaten; desitjo fullejar-lo i devorar-lo lletra per lletra fins a l’últim detall.



dimarts, 11 d’abril de 2017

El drac surt del llibre


Aquell dia ella va anar a la biblioteca d’hora per deixar-hi els diaris, que abans havia recollit a la papereria, ben ordenats, perquè tots els lectors habituals els trobessin a punt per a ser llegits. Molts d’ells ja es trobaven davant la porta en espera de poder entrar en aquell espai tan agradable i acollidor. Només que aquest cop s'hi va topar amb una sorpresa. Qui era aquell gran drac? De seguida ho va entendre: Era el drac de Sant Jordi que venia a celebrar els deu anys de la biblioteca.


Amors ocults

Entre els amors de nit a la biblioteca el més abracadabrant no fou la descoberta del de Tom Sawyer i Anna Karènina - un complex d'Èdip? - o aquell altre d'Alícia i el Capità Nemo - les tàctiques triomfadores d'un vell verd? -, sinó el de Mathilda i Gregor Samsa; més que res perquè aquest sols admès com a amant en el seu paper i aspecte de cuc més fastigós.


dilluns, 10 d’abril de 2017

Enlleixats


Sempre en guàrdia, traient pit per no quedar arraconats, cada dia n’arriben de nous.
Esperant una manyaga t’engrapen i ja has begut oli, segrestat, del sofà al llit, del vàter a la cuina, impregnat amb totes les ferums, subratllat, rebregat i cisat per tots costats.
I els del Club, lletraferits que jugant entre pàgines et despullen i com un bon amant et resisteixes, fins a trobar l’enginy  d’intercanviar petits fragments, per relligar-te de nou i tornar a ser l’escollit.

Cafè amb llet

-Un café amb llet i un croissant.
-Com diu?
-Un café amb llet i un croissant, sisplau - va repetir distret, continuant la seva lectura.
El bibliotecari es va quedar tant esturat de la situació que va anar a buscar un café a
la màquina de la saleta, va treure el croissant que s'havia comprat al matí de sota el 
mostrador i li va donar.
-Tingui, convida la casa.
Al cap i a la fi, no podia trencar aquell moment sublim de concentració. La lectura en 
tot el seu esplendor!

La criminalitat dels deures


Els deures sobre l'Expulsió dels moriscos l'obligaven a trepitjar la biblioteca, on temia que l'opressió dels llibres l'ofegués en la cultura.
Va llegir que, en conquerir Granada, n'havien cremat la biblioteca per apagar l'Islam. Li semblava sentir l'escalfor i el crepitar de les flames, i crits. Es va sorprendre capficat en la lectura.
Els bombers es rendiren. El jove lector no responia al foc ni als seus crits. Havia entrat sabent-se víctima dels llibres, i poc després en retiraven el cadàver.



divendres, 7 d’abril de 2017

Això és teu


Sabia que et trobaria entre les estanteries de la biblioteca. «Això és teu», vaig dir amb un fil de veu. Vas apartar la vista del llom d’un d’aquests autors que només tu coneixies i et vas quedar perplex, just en el lloc on més segur et senties. «No, no vull que em diguis res», vaig dir amb una llàgrima als ulls, subjectant el que t’oferia. Era una ampolla de whisky a mig buidar. «No, no puc suportar entrar casa, veure-la allà i pensar que mai més ens l’acabarem junts».


dissabte, 1 d’abril de 2017

Lepisma saccharina


Eficaces destructores de tresors patrimonials, preferien el bon paper artesanal poc tractat industrialment, com el dels documents més antics i valuosos, per això s’amagaven en museus i gliptoteques. Ella vivia en biblioteques no cercant la qualitat material sinó la literària, no assaboria la cel·lulosa sinó la intensitat de la paraula, afamada per cruspir-se els mots d’aquell miserable amb la veu afònica de tant alçar-la contra aquells d’allà dalt. Era la mutant; la ignomínia de la seva espècie.

divendres, 24 de març de 2017

Seducció entre línies


L’havia conegut a la biblioteca. Desitjava veure’l, palpar-lo, sentir-lo. Era una veu harmoniosa encaixant a la perfecció dins d’un pentagrama que era jo. Contava la vida que anhelava, connectava amb la millor versió de mi mateixa. Marxar amb ell era un premi. Però no sempre podia… Avui en gaudia una altra dona. La gelosia em devorava. Vaig córrer cap a ella. Folla, vaig arrencar-li el llibre de les mans. Trencant-ne les pàgines rabiüda, amb les paraules desplomant-se, vaig sentir-me alliberada.



dijous, 23 de març de 2017

Una breu història d'amor

Em miro al mirall del bany de la biblioteca. Sorprès. Descobreixo que tinc el cos de papallona. Ens mirem. La papallona i jo. Enceto conversa.
“Papallona, una de les paraules que més m’agraden. Es bonica en molt idiomes. Mariposa, butterfly, papillon, farfalla o borboleta"

Ens tornem a mirar. Somriu i toca el dos...


dimarts, 21 de març de 2017

Per les lleixes de Juvenil

- Una altra caixa?
- Una altra
- 50 llibres?
- 50
- La mateixa tarja?
- Sí: "Per les lleixes de Juvenil - O.M."
D'uns mesos ençà aquesta era la conversa habitual del 1er dijous de mes a la petita biblioteca. I també ho era el somriure murri d'un vellet que, llegint un diari, escoltava la conversa. L'Ot el tornava al seu lloc, sortia discretament, pujava al cotxe, mirava les caixes pendents de repartir… i era molt feliç. De casa massa pobra, fins als 20 anys no havia conegut la literatura. Ara era ric.


dimecres, 15 de març de 2017

A-mor a l'art

Peluda, discreta, primera de la seva promoció, feia els encàrrecs silenciosament estenent el seu art en forma d'orificis.
L'olor del paper mesclat amb el de la cola l’enganxà en aquell món. Conscient que gaudir d'aquella professió, volia dir posar la seva vida en perill -cada vegada que perforava aspirava substàncies tòxiques- i tossuda de mena, no volgué canviar de feina i morí jove.

Actualment, companyes rosegadores de biblioteca, la recorden i l’homenatgen en record a tal preuat ofici.

Ara deu fer uns quaranta anys...

Ara deu fer uns quaranta anys, anava a la biblioteca que ara es diu Pere Blasi, per veure'm amb el meu estimat. La biblioteca era petita, tenia poques taules i pocs llibres però sempre hi havia bons llibres per llegir. Ell i jo sempre ens asseiem junts a la mateixa taula dia si i dia també. Recordo la seva olor de tabac, una forta olor que se li enganxava a la roba, als cabells i a les mans.

Mai he deixat d'anar a les biblioteques veïnes però tot i així sempre em persegueix la seva olor.




dimecres, 25 de gener de 2017

10 anys!!!!


La Biblioteca Municipal Pere Blasi, juntament amb l'Oficina de Català de Torroella de Montgrí (Consorci per a la Normalització Lingüística), han mobilitzat de nou les xarxes socials Facebook i Twitter per tal de recollir un munt de microrelats amb motiu de la Diada de Sant Jordi.
 
Enguany la biblioteca municipal Pere Blasi celebra 10 anys del nou equipament, per això us proposem escriure un microrelat d’una història que passi dins d’una biblioteca. Ja veieu que no us posem cap frase, simplement que l’escenari d’acció sigui la biblioteca.
 
Tot i així sabem que inventar històries amb només 500 caràcters no és fàcil. Però volem que us engresqueu a participar en el Taller de Microcontes, conduït per l'escriptor Josep Torrent. Aquest projecte és una manera atractiva d’afavorir les relacions interpersonals i de fomentar la narrativa creativa a través de les xarxes socials. Ja ho sabeu, tot és possible si tenim ganes de comunicar-nos!


 

dimarts, 24 de gener de 2017

BASES DEL CONCURS

1.       Hi poden participar totes les persones físiques majors de 12 anys.
2.       El microrelat no pot excedir en cap cas el 500 caràcters, espais inclosos.
3.       Les obres han de ser originals i inèdites.
4.       Existeixen dues categories: categoria juvenil, de 12 a 17 anys, i categoria d'adults, a partir de 18 anys.
5.       La participació en aquest concurs suposa el coneixement i l'acceptació d'aquestes bases.
6.       El microrelat haurà de contenir una història que passi a dins de la biblioteca 
COM PARTICIPAR-HI
1.       S'haurà d'enviar el microrelat per correu electrònic a biblioteca@torroella-estartit.cat. L'assumpte haurà de ser: microrel@ts en blog. En el cos del missatge hi haurà d'haver un telèfon de contacte, un nom o pseudònim. El microrelat haurà d'estar adjuntat al correu electrònic amb un document de Word o equivalent. En cas que es doni un pseudònim, si es guanya se'n preservarà l'anonimat.
2.      A mesura que es vagin rebent els microrelats, s'aniran publicant al blog del concurs http://microrelatsenblog.blogspot.com.es/ i també es penjaran a les pàgines de Facebook de la Biblioteca. 
QUÈ ES VALORARÀ
1.       Que els microrelats no superin els 500 caràcters, espais inclosos. Els microrelats que els superin quedaran automàticament fora de concurs.
2.       L'originalitat del text.
3.       La qualitat lingüística i literària.
4.       Que no superi el termini de presentació.
TERMINI
Podeu enviar els vostres relats des del 15 de març fins el dia 21 d'abril.
JURAT
Hi haurà un jurat qualificat del món de la literatura i la llengua catalanes per valorar els microrelats.
PREMIS
Hi haurà dos premis:
-Premi a la qualitat literària (a partir de 18 anys)
-Premi a la qualitat literària (de 12 a 18 anys)
Els premis es faran públics el 25 d'abril al blog del concurs i en diverses xarxes socials, i es trucarà personalment als guanyadors per tal que vinguin a buscar-lo. Tots dos premis constaran d'un val de 100 € per gastar en llibres.
La Biblioteca i l'Oficina de Català es reserven el dret de no acceptar ni publicar relats que incloguin paraules de mal gust, ni referències sexistes, ni relats que incitin a la violència o a la desconsideració envers les persones per qualsevol raó (sexe, raça, religió...), i en general que vagin en contra dels valors humans elementals.

dimarts, 26 d’abril de 2016

Guanyadors dels microrel@ts 2016

Els guanyadors del 2016 de microrelats en blog dedicats a l'any Llull són:

Categoria juvenil: Mariona Regincós Oliva, per  "Estava enfadada quan..."

Categoria d'adults: elladellibertat, per "Hi havia una vegada una presó enfangada"

L'enhorabona! 

dilluns, 25 d’abril de 2016

Guanyadors dels premis, postposat al dia 26 d'abril

Per motius professionals del jurat fins demà dia 26 d'abril no es podrà decidir quins han estat els guanyadors del concurs de microrel@ts en blog d'aquest any 2016. Disculpeu les molèsties.

dissabte, 23 d’abril de 2016

EQUILIBRI



És alta, estreta, bellugadissa... Li fa por, pànic, respecte... N’ha caigut tants cops. No és un esport fàcil. Ella ho sap. Risc, equilibri, moviment... I tècnica i esforç i entrenaments i temps... Fortalesa física sí, i encara més, mental... Concentració, disciplina, agilitat, coordinació. Sent tot aquest pes. El temor retreu. Bloqueig.

De la grada, ell la mira. Ella també. Mirades creuades. Li arriba la força. Sense mots, el pare li diu: -“Ho faràs bé”. Salta i executa. L’amor mou.


divendres, 22 d’abril de 2016

HI HAVIA UNA VEGADA UNA PRESÓ ENFANGADA

Plou. Les llàgrimes se’m desordenen. No distingeixo la llacada de la merda. Porto 5 dies somiant que el bot naufragà; 9, que els trets m’atraparen; 11, caient amb la mare. No sé què m’impedeix morir en l’intent ni perquè decideixo no rendir-me. Però ho faig. Jo, refugiada sense refugi, escric en cartrons trencats: primavera/esperança/futur/vida/LLIBERTAT. No sé si és l’amor a la mare, el que em mou, o a la supervivència. Però l’amor mou; el temor retreu. Deixo enrere petjades de por i de fang.


POBRE ÉS AQUELL QUI REP...

Pobre és aquell qui rep i no dóna, perquè el que no és capaç de donar el que té, no és ningú, només una ànima solitària que erra divagant per aquesta trista vida, sola i esmaperduda. La solitud l’amara i té tot, però no té res. No és pobre qui té pocs béns, sinó aquell que molts en desitja, sobretot allò que no té. L’enveja l’ofega. Malfiat del món. Està sol, transparent per a tots, no és ningú. I què és el millor que tenim? Som nosaltres mateixos, som el que fem i si no donem no rebem.


I LA FAMÍLIA...?



Les 22:43 sona el telèfon, l’agafa és la seva dona, pregunta si tardarà molt.
Quan arriba, ja són a dormir. Al matí quan s’aixeca té molta pressa, en prou feines parla amb les seves filles. Abans de marxar la seva dona li pregunta si anirà a veure la Carlota tocar el violí. Li contesta que té una reunió.
Es l’hora del concert no hi ha anat. El seu amic Toni, es a concert, li envia un Whats dient-li “pobre es aquell qui rep i no dona.” En Ricard creu que és un egoista. Deixa la reunió i se’n va.


dimecres, 20 d’abril de 2016

PUNT I FINAL

Tota la vida va ser un tauró. El seu èxit el precedia. Sempre envoltat d’aduladors llepaculs, que frisaven per tallar la mà que públicament besaven. No passava un minut sol, però ho estava. Res el va omplir, res el va satisfer, no parava de desitjar. Pobre és aquell qui rep i no dóna. No es va fer mereixedor de la vida que li va ser donada: mai va ser capaç de donar ni un minut de la seva vida. Ara però, resta en solitud, en silenci, res no té, res no és. Sol. Fosc. Immòbil. Oblidat. Per sempre.



ESTAVA ENFADADA QUAN...

Estava enfadada quan vaig tancar de cop la porta de l'habitació, necessitava aire fresc, necessitava salvació. Vaig obrir els batents de la finestra però en topar-me cara a cara amb la foscor no vaig poder evitar cridar:

- Oh malvada nit, rica en estrelles, és que no saps el mal que fa haver-te'n de donar? Miserable, et pots considerar, ja que pobre és aquell qui rep i no dóna. No creus que ja n'has brodades suficients en la teva negra capa? Torna-me-la! Torna'm la mare, que la trobo a faltar...



FA MOLT DE TEMPS...

Fa molt de temps en un poble hi vivia el rei Joan. Tota la gent el temia perquè era molt cruel i ambiciós. Al veure això, un àngel va voler donar-li una lliçó, li va ensenyar les desgracies que es vivien fora de les parets del seu castell i va decidir ajudar a tot aquell que ho necessités i va repartir els seus diners entre tota la gent. El rei al veure el somriure a la cara de tota aquella gent va recordar el proverbi de Ramon Llull: pobre és aquell qui rep i no dóna.


AQUELL ANY 2016!

Havíem acabat l’últim curs de primària del Guillem, estàvem contents, s’acostava l’estiu i això volia dir dies de festa, platja, esports i trobades amb la colla d’amics, però passaria tan de pressa que aviat tornaria al setembre i caldria arrencar de nou ,i no pas un curs qualsevol, un curs nou a l’ Institut... poca broma! Aquell 2016 va ser diferent, ens vam fer grans i l’Insti ens portà a descobrir que “ pobre és aquell qui rep i no dona”, així que ens vam enriquir fent nous amics.


UN SOL ERROR



En Bob, un home sense gaires recursos, tenia amistat amb en Pep, un home ric. 

En Pep sempre li demanava favors i en Bob els complia sense pensar-s’ho. Va arribar un dia que en Bob estava molt apurat, necessitava diners. Ell en va demanar al seu amic, però aquest li va dir que no.

Per sort, un home que estava escoltant la conversa s’apropà i li deixà els diners. 

Passat un temps es retrobaren, en Pep estava trist i sol. En Bob se li acostà i li digué: “Pobre és aquell qui rep i no dóna”.


dilluns, 18 d’abril de 2016

I QUÈ REBO JO?

''Pobre és aquell qui rep i no dóna'' em repetia cada dia la mare. La veritat és que no entenia què em volia dir amb aquella frase. Per més que la repetia no l'entenia. Vaig estar hores pensant-hi i vaig arribar a la conclusió que sempre que en Xevi venia a casa meva, jo mai menjava patates perquè els hi donava totes a ell. I, en canvi, quan jo anava a casa seva, ell sempre es menjava les seves patates i no m'en donava cap. Era més feliç que jo, en Xevi? Al contrari, sempre estava malhumorat.


SENSE NINGÚ...



El rei del país Fèlix era molt egoista. Un dia a la setmana els ciutadans li regalaven les seves ofrenes. Ell estava molt content, però els ciutadans no, perquè passaven gana, no podien vendre les ofrenes al mercat...

Un dia el rei s'avorria, i va decidir anar al poble. Tothom es divertia amb la família, amics... Menys ell, estava sol, sense ningú. Un ciutadà es va apropar, i li va dir: POBRE ÉS AQUELL QUI REP I NO DÓNA. I el rei s'adonà i els hi tornà les ofrenes.