divendres, 24 de març de 2017

Seducció entre línies


L’havia conegut a la biblioteca. Desitjava veure’l, palpar-lo, sentir-lo. Era una veu harmoniosa encaixant a la perfecció dins d’un pentagrama que era jo. Contava la vida que anhelava, connectava amb la millor versió de mi mateixa. Marxar amb ell era un premi. Però no sempre podia… Avui en gaudia una altra dona. La gelosia em devorava. Vaig córrer cap a ella. Folla, vaig arrencar-li el llibre de les mans. Trencant-ne les pàgines rabiüda, amb les paraules desplomant-se, vaig sentir-me alliberada.



dijous, 23 de març de 2017

Una breu història d'amor

Em miro al mirall del bany de la biblioteca. Sorprès. Descobreixo que tinc el cos de papallona. Ens mirem. La papallona i jo. Enceto conversa.
“Papallona, una de les paraules que més m’agraden. Es bonica en molt idiomes. Mariposa, butterfly, papillon, farfalla o borboleta"

Ens tornem a mirar. Somriu i toca el dos...


dimarts, 21 de març de 2017

Per les lleixes de Juvenil

- Una altra caixa?
- Una altra
- 50 llibres?
- 50
- La mateixa tarja?
- Sí: "Per les lleixes de Juvenil - O.M."
D'uns mesos ençà aquesta era la conversa habitual del 1er dijous de mes a la petita biblioteca. I també ho era el somriure murri d'un vellet que, llegint un diari, escoltava la conversa. L'Ot el tornava al seu lloc, sortia discretament, pujava al cotxe, mirava les caixes pendents de repartir… i era molt feliç. De casa massa pobra, fins als 20 anys no havia conegut la literatura. Ara era ric.


dimecres, 15 de març de 2017

A-mor a l'art

Peluda, discreta, primera de la seva promoció, feia els encàrrecs silenciosament estenent el seu art en forma d'orificis.
L'olor del paper mesclat amb el de la cola l’enganxà en aquell món. Conscient que gaudir d'aquella professió, volia dir posar la seva vida en perill -cada vegada que perforava aspirava substàncies tòxiques- i tossuda de mena, no volgué canviar de feina i morí jove.

Actualment, companyes rosegadores de biblioteca, la recorden i l’homenatgen en record a tal preuat ofici.

Ara deu fer uns quaranta anys...

Ara deu fer uns quaranta anys, anava a la biblioteca que ara es diu Pere Blasi, per veure'm amb el meu estimat. La biblioteca era petita, tenia poques taules i pocs llibres però sempre hi havia bons llibres per llegir. Ell i jo sempre ens asseiem junts a la mateixa taula dia si i dia també. Recordo la seva olor de tabac, una forta olor que se li enganxava a la roba, als cabells i a les mans.

Mai he deixat d'anar a les biblioteques veïnes però tot i així sempre em persegueix la seva olor.




dimecres, 25 de gener de 2017

10 anys!!!!


La Biblioteca Municipal Pere Blasi, juntament amb l'Oficina de Català de Torroella de Montgrí (Consorci per a la Normalització Lingüística), han mobilitzat de nou les xarxes socials Facebook i Twitter per tal de recollir un munt de microrelats amb motiu de la Diada de Sant Jordi.
 
Enguany la biblioteca municipal Pere Blasi celebra 10 anys del nou equipament, per això us proposem escriure un microrelat d’una història que passi dins d’una biblioteca. Ja veieu que no us posem cap frase, simplement que l’escenari d’acció sigui la biblioteca.
 
Tot i així sabem que inventar històries amb només 500 caràcters no és fàcil. Però volem que us engresqueu a participar en el Taller de Microcontes, conduït per l'escriptor Josep Torrent. Aquest projecte és una manera atractiva d’afavorir les relacions interpersonals i de fomentar la narrativa creativa a través de les xarxes socials. Ja ho sabeu, tot és possible si tenim ganes de comunicar-nos!


 

dimarts, 24 de gener de 2017

BASES DEL CONCURS

1.       Hi poden participar totes les persones físiques majors de 12 anys.
2.       El microrelat no pot excedir en cap cas el 500 caràcters, espais inclosos.
3.       Les obres han de ser originals i inèdites.
4.       Existeixen dues categories: categoria juvenil, de 12 a 17 anys, i categoria d'adults, a partir de 18 anys.
5.       La participació en aquest concurs suposa el coneixement i l'acceptació d'aquestes bases.
6.       El microrelat haurà de contenir una història que passi a dins de la biblioteca 
COM PARTICIPAR-HI
1.       S'haurà d'enviar el microrelat per correu electrònic a biblioteca@torroella-estartit.cat. L'assumpte haurà de ser: microrel@ts en blog. En el cos del missatge hi haurà d'haver un telèfon de contacte, un nom o pseudònim. El microrelat haurà d'estar adjuntat al correu electrònic amb un document de Word o equivalent. En cas que es doni un pseudònim, si es guanya se'n preservarà l'anonimat.
2.      A mesura que es vagin rebent els microrelats, s'aniran publicant al blog del concurs http://microrelatsenblog.blogspot.com.es/ i també es penjaran a les pàgines de Facebook de la Biblioteca. 
QUÈ ES VALORARÀ
1.       Que els microrelats no superin els 500 caràcters, espais inclosos. Els microrelats que els superin quedaran automàticament fora de concurs.
2.       L'originalitat del text.
3.       La qualitat lingüística i literària.
4.       Que no superi el termini de presentació.
TERMINI
Podeu enviar els vostres relats des del 15 de març fins el dia 21 d'abril.
JURAT
Hi haurà un jurat qualificat del món de la literatura i la llengua catalanes per valorar els microrelats.
PREMIS
Hi haurà dos premis:
-Premi a la qualitat literària (a partir de 18 anys)
-Premi a la qualitat literària (de 12 a 18 anys)
Els premis es faran públics el 25 d'abril al blog del concurs i en diverses xarxes socials, i es trucarà personalment als guanyadors per tal que vinguin a buscar-lo. Tots dos premis constaran d'un val de 100 € per gastar en llibres.
La Biblioteca i l'Oficina de Català es reserven el dret de no acceptar ni publicar relats que incloguin paraules de mal gust, ni referències sexistes, ni relats que incitin a la violència o a la desconsideració envers les persones per qualsevol raó (sexe, raça, religió...), i en general que vagin en contra dels valors humans elementals.

dimarts, 26 d’abril de 2016

Guanyadors dels microrel@ts 2016

Els guanyadors del 2016 de microrelats en blog dedicats a l'any Llull són:

Categoria juvenil: Mariona Regincós Oliva, per  "Estava enfadada quan..."

Categoria d'adults: elladellibertat, per "Hi havia una vegada una presó enfangada"

L'enhorabona! 

dilluns, 25 d’abril de 2016

Guanyadors dels premis, postposat al dia 26 d'abril

Per motius professionals del jurat fins demà dia 26 d'abril no es podrà decidir quins han estat els guanyadors del concurs de microrel@ts en blog d'aquest any 2016. Disculpeu les molèsties.

dissabte, 23 d’abril de 2016

EQUILIBRI



És alta, estreta, bellugadissa... Li fa por, pànic, respecte... N’ha caigut tants cops. No és un esport fàcil. Ella ho sap. Risc, equilibri, moviment... I tècnica i esforç i entrenaments i temps... Fortalesa física sí, i encara més, mental... Concentració, disciplina, agilitat, coordinació. Sent tot aquest pes. El temor retreu. Bloqueig.

De la grada, ell la mira. Ella també. Mirades creuades. Li arriba la força. Sense mots, el pare li diu: -“Ho faràs bé”. Salta i executa. L’amor mou.


divendres, 22 d’abril de 2016

HI HAVIA UNA VEGADA UNA PRESÓ ENFANGADA

Plou. Les llàgrimes se’m desordenen. No distingeixo la llacada de la merda. Porto 5 dies somiant que el bot naufragà; 9, que els trets m’atraparen; 11, caient amb la mare. No sé què m’impedeix morir en l’intent ni perquè decideixo no rendir-me. Però ho faig. Jo, refugiada sense refugi, escric en cartrons trencats: primavera/esperança/futur/vida/LLIBERTAT. No sé si és l’amor a la mare, el que em mou, o a la supervivència. Però l’amor mou; el temor retreu. Deixo enrere petjades de por i de fang.


POBRE ÉS AQUELL QUI REP...

Pobre és aquell qui rep i no dóna, perquè el que no és capaç de donar el que té, no és ningú, només una ànima solitària que erra divagant per aquesta trista vida, sola i esmaperduda. La solitud l’amara i té tot, però no té res. No és pobre qui té pocs béns, sinó aquell que molts en desitja, sobretot allò que no té. L’enveja l’ofega. Malfiat del món. Està sol, transparent per a tots, no és ningú. I què és el millor que tenim? Som nosaltres mateixos, som el que fem i si no donem no rebem.


I LA FAMÍLIA...?



Les 22:43 sona el telèfon, l’agafa és la seva dona, pregunta si tardarà molt.
Quan arriba, ja són a dormir. Al matí quan s’aixeca té molta pressa, en prou feines parla amb les seves filles. Abans de marxar la seva dona li pregunta si anirà a veure la Carlota tocar el violí. Li contesta que té una reunió.
Es l’hora del concert no hi ha anat. El seu amic Toni, es a concert, li envia un Whats dient-li “pobre es aquell qui rep i no dona.” En Ricard creu que és un egoista. Deixa la reunió i se’n va.


dimecres, 20 d’abril de 2016

PUNT I FINAL

Tota la vida va ser un tauró. El seu èxit el precedia. Sempre envoltat d’aduladors llepaculs, que frisaven per tallar la mà que públicament besaven. No passava un minut sol, però ho estava. Res el va omplir, res el va satisfer, no parava de desitjar. Pobre és aquell qui rep i no dóna. No es va fer mereixedor de la vida que li va ser donada: mai va ser capaç de donar ni un minut de la seva vida. Ara però, resta en solitud, en silenci, res no té, res no és. Sol. Fosc. Immòbil. Oblidat. Per sempre.



ESTAVA ENFADADA QUAN...

Estava enfadada quan vaig tancar de cop la porta de l'habitació, necessitava aire fresc, necessitava salvació. Vaig obrir els batents de la finestra però en topar-me cara a cara amb la foscor no vaig poder evitar cridar:

- Oh malvada nit, rica en estrelles, és que no saps el mal que fa haver-te'n de donar? Miserable, et pots considerar, ja que pobre és aquell qui rep i no dóna. No creus que ja n'has brodades suficients en la teva negra capa? Torna-me-la! Torna'm la mare, que la trobo a faltar...



FA MOLT DE TEMPS...

Fa molt de temps en un poble hi vivia el rei Joan. Tota la gent el temia perquè era molt cruel i ambiciós. Al veure això, un àngel va voler donar-li una lliçó, li va ensenyar les desgracies que es vivien fora de les parets del seu castell i va decidir ajudar a tot aquell que ho necessités i va repartir els seus diners entre tota la gent. El rei al veure el somriure a la cara de tota aquella gent va recordar el proverbi de Ramon Llull: pobre és aquell qui rep i no dóna.


AQUELL ANY 2016!

Havíem acabat l’últim curs de primària del Guillem, estàvem contents, s’acostava l’estiu i això volia dir dies de festa, platja, esports i trobades amb la colla d’amics, però passaria tan de pressa que aviat tornaria al setembre i caldria arrencar de nou ,i no pas un curs qualsevol, un curs nou a l’ Institut... poca broma! Aquell 2016 va ser diferent, ens vam fer grans i l’Insti ens portà a descobrir que “ pobre és aquell qui rep i no dona”, així que ens vam enriquir fent nous amics.


UN SOL ERROR



En Bob, un home sense gaires recursos, tenia amistat amb en Pep, un home ric. 

En Pep sempre li demanava favors i en Bob els complia sense pensar-s’ho. Va arribar un dia que en Bob estava molt apurat, necessitava diners. Ell en va demanar al seu amic, però aquest li va dir que no.

Per sort, un home que estava escoltant la conversa s’apropà i li deixà els diners. 

Passat un temps es retrobaren, en Pep estava trist i sol. En Bob se li acostà i li digué: “Pobre és aquell qui rep i no dóna”.


dilluns, 18 d’abril de 2016

I QUÈ REBO JO?

''Pobre és aquell qui rep i no dóna'' em repetia cada dia la mare. La veritat és que no entenia què em volia dir amb aquella frase. Per més que la repetia no l'entenia. Vaig estar hores pensant-hi i vaig arribar a la conclusió que sempre que en Xevi venia a casa meva, jo mai menjava patates perquè els hi donava totes a ell. I, en canvi, quan jo anava a casa seva, ell sempre es menjava les seves patates i no m'en donava cap. Era més feliç que jo, en Xevi? Al contrari, sempre estava malhumorat.


SENSE NINGÚ...



El rei del país Fèlix era molt egoista. Un dia a la setmana els ciutadans li regalaven les seves ofrenes. Ell estava molt content, però els ciutadans no, perquè passaven gana, no podien vendre les ofrenes al mercat...

Un dia el rei s'avorria, i va decidir anar al poble. Tothom es divertia amb la família, amics... Menys ell, estava sol, sense ningú. Un ciutadà es va apropar, i li va dir: POBRE ÉS AQUELL QUI REP I NO DÓNA. I el rei s'adonà i els hi tornà les ofrenes.


PORTO L'ANELL A LA BUTXACA...

Porto l’anell a la butxaca. No puc fallar, el meu pla està clar: esperar que no hi hagi ningú a la botiga, m’acosto a la Joana, m’agenollo, me’l trec de la butxaca i li demano. No em pot dir que no! L’amor mou, el temor retreu. Som-hi! Obro la porta, ja sóc dins. La Joana m’ha vist i somriu mentre despatxa la Lola que vol una barra de mig. Treu el moneder, paga i se’n va. Em toca a mi. M’acosto al mostrador, em mira i em diu què vull. Em poso la mà a la butxaca i li dic: un panet rodó, siusplau.

divendres, 15 d’abril de 2016

VERMELL

Ens vam saltar les normes, teníem pressa. Ni al banc del parc ni a les cinc en punt, vam coincidir just davant d’un semàfor. Els cotxes desfilaven incansables, la ciutat es movia. Tu i jo i el llum en vermell. Ens miràvem, jo reia impacient, tu et movies inquiet. Fins i tot un trist semàfor maldava per separar-nos, quina ironia. Com si no hi haguéssim pensat, vas prémer el botó. Però el verd no arribava, ni l’ambre...Tot d’una em vaig dir: l’amor mou; el temor retreu. I vaig creuar en vermell.


"POBRE ÉS AQUELL..."



«Pobre és aquell qui rep i no dóna» i va marxar, ho dieia cridant, no parava de repetir-ho. Uns metges el feien fora, erem al CAP, jo i la meva mare, no hi havia ningú més. Per un moment em vaig oblidar de la cama trencada, no parava de pensar en que estava pensant aquell home. Aquella frase em sonava, em sembla que a filo ens van explicar que la va dir en Ramon Llull. Punxada, un altre cop la cama, volia pensar en aquell home. 
Laura Bordas, ja em cridaven, i ja està, el vaig oblidar.


EL MEU AMIC EGOISTA

Tinc un amic que no sembla egoista però ho és. En qualsevol ocasió, aprofita el que pot dels altres sense donar res a canvi. No sé per què és així, si és per l’educació que ha rebut dels seus pares o de la seva cultura. El que sí que sé és que no s’ha plantejat mai aquesta manera de ser per poder-la canviar. Jo sóc tot el contrari i sempre intento que vegi que si no és generós, acabarà amb un cor de fusta. Mentre li dic, recordo el proverbi Lul·lià que diu pobre és aquell que rep i no dóna.


dimecres, 13 d’abril de 2016

DE CAP PER AVALL



Sóc del barri de Dalt. Al carrer juguen a pilota tothora, però als nens no ens deixen ni tocar-la. La xuten sempre cap amunt, i per això es va deformant: pesa més d’un cantó que de l’altre. Quan sigui gran hi jugaré, i la deixaré rodolar avall.

L’or negre, el menjar, el temps... Tot puja. I diuen que a dalt som rics! Pobre és aquell qui rep, i no dóna. És de cap per avall que ho veig clar. Només del revés puc veure el planeta del dret, amb el nord ric i el sud pobre que m'ensenya la mestra.


ÀNIMES

El major malestar que fa que s’obri la mateixa ferida una i altra vegada, ve d'estimar més enllà de la raó i fora de tot escrúpol. Les ànimes ignoren el temps i desconeixen la distància, per això la meva ànima només sent la teva absència i no comprèn que quan l’amor es mou; el temor retreu. Aquí vaig entendre que el que experimentàvem no era vigent, però era necessari perquè ens feia sentir més humans.
I si has de tornar a morir, Amor, mor sabent que la teva vida fou la millor part de la meva.


dimarts, 12 d’abril de 2016

AMOR...

Amor.. Qué és? Aquell sentiment que rep i no dóna, això és el que la gent pensa, millor dit, el que ella pensa. Dono el máxim d’amor perquè sempre estigui contenta, és imposible! no es deixa ni donar carícies!, el problema és perquè segueixo donant-li el meu amor, pobreta…A la millor no sap com respondre al meu amor.. Però a la vegada... crec que també tinc dret a rebre amor…, em sento… confús: Tal com diu aquell gran proverbi de Ramon Llull “pobre es aquell qui rep i no dóna”


dilluns, 11 d’abril de 2016

PARLÀVEM CADA DIA...

Parlàvem cada dia, sí, però jo el que volia era tocar-lo, ajuntar-nos i formar un eclipsi. I sí, ja ho sé que pobre és aquell que rep i no dóna però, per què voldria jo compartir-lo? Mira, t’explicaré un secret. A vegades sóc un xic pilla i suborno als núvols perquè posin el dia gris i no ens puguin veure els de baix. Llavors vaig ràpid fins a ell i li faig un peto d’aquells tan bonics i torno per seguir il·luminant la nit. Estic cega, el Sol m’hi ha deixat. La lluna és cega, sí.


UN PETÓ

Per què? Doncs perquè ara se sent més home i més viu que mai. Perquè havia somiat aquest moment mil milions de vegades. Perquè l’ha observat cada tarda quan ella baixava a passejar per la vora de l’estany, al pati del Palau. I perquè sap que l’amor mou, el temor retreu, però sobretot l’amor mou, i només ella, amb amor de veritat, podia desfer l’encanteri. Perquè un petó et pot canviar la vida. I sobretot perquè fa cinc minuts, just abans del petó, ell encara era un gripau.


ALBIRANT UN SOMNI

Era feliç a la meva terra. Fugint de les bombes i la repressió, em parlaren de països sense fronteres. Vaig endinsar-me en un mar on hi vivien els Déus i ara és un infern que engoleix vides i esborra els noms.

Mans solidàries ens acullen i reconforten. L’amor mou.

Camino albirant un somni, però rotlles de filferro barren el pas. No sóc res, invisible a ulls cecs i silent a oïdes sordes. El passat espanta. El temor retreu.

Cercant la llibertat he esdevingut esclau. Malgrat tot somric: Tinc vida!

divendres, 8 d’abril de 2016

JO MAI MAI

- Jo mai mai t’he desitjat per sempre al meu costat, dic. Ella, la Sònia, beu, jo també, i ens mirem. Tots ens miren i riuen. Li toca a la Carla: - Jo mai mai he pensat que la Sònia hauria de deixar l’imbècil d’en Carlos i estar amb en Jordi- diu, i em mira i somriu. Tots riem, ens mirem i bevem. Li toca a la Sònia: - Jo mai mai he pensat que l’amor mou i el temor retreu,... Però ja no tinc por! – em mira i beu. Tots callen i jo em congelo. Però ja no tinc por. La miro i bec.


dimecres, 6 d’abril de 2016

COMPANYIA

La meva àvia sempre deia que pobre és aquell qui rep i no dóna, quanta raó que tenia. Jo no me l'escoltava gaire i potser ho hauria d'haver fet, perquè quan les coses van anar maldades, jo que no havia compartit mai res amb ningú i sempre havia rebut de tothom, vaig començar a quedar-me sola. Ja ningú no volia estar amb mi. Llavors la ràbia es va apoderar de mi i vaig perdre els amics que tenia. Potser ells no tenien de tot, com jo, però es tenien a ells i eren feliços. Jo estava sola.


EL LLIBRE DELS DESASTRES

Sóc un desgraciat. Aquest és el llibre que llegeixo. Em sento identificat en molts dels casos. Que si es tira el cafè a sobre, si a la feina tot li surt malament… Però l’últim que li ha passat és que sempre ajuda a tothom i ningú li torna. Amb això també m’hi assemblo, vaig pensar. Al final del llibre hi ha una frase que diu: “pobre és aquell qui rep i no dóna”. Hi vaig reflexionar durant dies. Al final vaig pensar que sóc molt afortunat de ser jo mateix i que n’he d’estar orgullós.


XOP COM UN ÀNEC

Arribà xop com un ànec a l'estació, el tren ja fumejava, ella ja no hi era. Marxava quan de sobte ensopegà, baixà la mirada i veié un llibre abandonat a l'andana. L'arreplegà i a l'instant el reconegué, havien fruït plegats d'aquella lectura. L'obrí, amb cura, passà unes quantes pàgines rememorant bells records. S'aturà, veié en una pàgina un vers subratllat: "l'amor mou, el temor retreu". Pensà entristit que allò era la fi quan.. aixecà el cap i la divisà lluny, somriguent, picant-li l'ullet.


SEMPRE M'HAVIEN DIT QUE...

Sempre m’havien dit que pobre és aquell qui rep i no dóna. En el primer moment vaig pensar que era una frase com qualsevol altra, però amb el pas del temps, vaig entendre el seu significat. Fa uns anys, el meu avi em va explicar que aquesta dita em serviria pel meu futur, realment va ser així, però vaig adonar-me que no complia la dita quan ja tenia 60 anys, era massa tard. Vaig viure passant d’aquesta frase i ara que sóc gran i tinc temps per pensar he descobert que ni la vaig escoltar.


dimarts, 5 d’abril de 2016

VA SER UN CANVI BRUTAL...

Va ser un canvi brutal, del menjador fins al meu llit, m'acabava de llevar, amarrada a la meva suor, sentia aquella punxada al pit que era habitual en mi i no parava de repetir i memoritzar fins que em va quedar gravada a la ment la frase que em va dir: pobre és aquell qui rep i no dóna. Altre cop, era ell, havia tornat a aparèixer en el meu somni, però aquest cop era diferent, no reia ni xerrava, sinó que parlava tranquil·lament, donant-me una lliçó. Allà vaig saber qui era i a què es referia.


NITS D'ESTIU

Fa 299 dies, 3 hores i 27 segons que tu i la meva llum vau marxar. Porto recolzada en aquesta finestra recordant el que solíem ser des de l’últim petó, des de l’últim cop que em vaig sentir viva. Ara la misèria m’envolta i les llàgrimes no em deixen veure més enllà. Ja ho deien ja, que del meu amor no series mereixedor, que de la teva presència seria esclava. Jo ja l’entenc, la teva desesperació envers la cerca de la perfecció. Però amor, no creus que és pobre aquell qui rep i no dóna?


dilluns, 4 d’abril de 2016

A UN PAS

Definitivament estan fets l’un per l’altre. S’adoren, s’estimen, es desitgen, però mai s’ho han dit. De petits eren veïns, més tard companys a l’escola, després, mentre estudiaven, van compartir pis a Barcelona, però mai res. Així és com l’amor mou, el temor retreu i el silenci parla. Ara ell, en Roc, té dues filles i ella, la Mel, s’ha casat fa poc amb un noi australià. Sovint es creuen a Plaça, es miren, somriuen i es diuen adéu. I marxen pensant què hagués passat si... Però mai ho sabran. 


VALGA'M DÉU

Dins del confessionari:
- Ave Maria Puríssima. – diu Mossèn Andreu.
- Pare, he pecat. – diu ella.
- Tots som humans i tots ens equivoquem. Quin és el teu pecat?
- Ja ho sap bé prou quin és el meu pecat! Pobre de mi!
- Filla, pobre és aquell qui rep, i no dóna.
- Doncs jo he rebut,... i donaré!
- Germana Conxita, oblidem el que ha passat entre nosaltres, el Senyor és comprensiu i,...
- Pare, és molt més complicat del que es pensa,...
- Ho sé, vostè és monja i jo...

- Sí vostè és el Pare,... i serà pare.


dimarts, 15 de març de 2016

Bases del IV Concurs de microrelats en blog 2016

La Biblioteca Municipal Pere Blasi, juntament amb l'Oficina de Català de Torroella de Montgrí (Consorci per a la Normalització Lingüística), han mobilitzat de nou les xarxes socials Facebook i Twitter per tal de recollir un munt de microrelats amb motiu de la Diada de Sant Jordi.
 
Aquest 2016 s'ha declarat com a any de celebració de l'Any Llull i, per això, us proposem d'escriure un microrelat amb una frase cèlebre d'un dels escriptors i pensadors més influents de l'edat mitjana, Ramon Llull.
 
D'altra banda, sabem que és difícil inventar una història de 500 caràcters, però tot és possible si tenim ganes de comunicar-nos! Per aquest motiu, volem que tothom s'engresqui a participar-hi, perquè aquest projecte és una manera atractiva d'afavorir les relacions interpersonals i de fomentar la narrativa creativa a través de les xarxes socials.
 
Per commemorar l'Any Llull, doncs, hem escollit aquestes dues frases, però NOMÉS CAL ESCOLLIR-NE UNA i afegir-la al microrelat:
 
1. L'amor nou; el temor retreu.
 
2. Pobre és aquell qui rep, i no dóna.
 
BASES DEL CONCURS
 
  1. Hi poden participar totes les persones físiques majors de 12 anys.
  2. El microrelat no pot excedir en cap cas el 500 caràcters, espais inclosos.
  3. Les obres han de ser originals i ninèdites.
  4. Existeixen dues categories: categoria juvenil, de 12 a 17 anys, i categoria d'adults, a partir de 18 anys.
  5. La participació en aquest concrus suposa el coneixement i l'acceptació d'aquestes bases.
  6. El microrelat haurà de contenir una de les dues frases: "L'amor mou; el temor retreu", o bé "Pobre és aquell qui rep, i no dóna".
  7.  
COM PARTICIPAR-HI
 
  1. S'haurà d'enviar el microrelat per correu electrònic a biblioteca@torroella-estartit.cat. L'assumpte haurà de ser: microrel@ts en blog. En el cos del missatge hi haurà d'haver un telèfon de contacte, un nom o pseudònim. El microrelat haurà d'estar adjuntat al correu electrònic amb un document de Word o equivalent. En cas que es doni un pseudònim, si es guanya se'n preservarà l'anonimat.
  2. A mesura que es vagin rebent els microrelats, s'aniran publicant al blog del concurs http.//microrelatsenblog. blogspot.com, i també es penjaran a les pàgines de Facebook de la Biblioteca i de l'Oficina de Català de Torroella de Montgrí.
 
QUÈ ES VALORARÀ
 
  1. Que els microrelats no superin els 500 caràcters, espais inclosos. Els microrelats que els superin quedaran automàticament fora de concurs.
  2. L'originalitat del text.
  3. La qualitat lingüística i literària.
  4. Que no superi el termini de presentació.
 
TERMINI
 
Podeu enviar els vostres relats des del 14 de març fins el dia 22 d'abril.
 
JURAT
 
Hi haurà un jurat qualificat del món de la literatura i la llengua catalanes per valorar els microrelats.
 
PREMIS
 
Hi haurà dos premis:
 
-Premi a la qualitat literària (a partir de 18 anys)
-Premi a la qualitat literària (de 12 a 18 anys)
 
 
 
Els premis es faran públics el 25 d'abril al blog del concurs i en diverses xarxes socials, i es trucarà personalment als guanyadors per tal que vinguin a buscar-lo. Tots dos premis constaran d'un val de 100 € per gastar en llibres.
 
La Biblioteca i l'Oficina de Català es reserven el dret de no acceptar ni publicar relats que incloguin paraules de mal gust, ni referències sexistes, ni relats que incitin a la violència o a ladesconsideració envers les persones per qualsevol raó (sexe, raça, religió...), i en general que vagin en contra dels valors humans elementals.





dimecres, 22 d’abril de 2015

Microrel@ts guanyadors


Guanyador del microrel@t juvenil

Genís Puig Surroca

Caçant espàrrecs vaig arribar al Mas Buixó i des del llindar estant m'arribaren del fosc interior els crits d'una veu rogallosa reclamant que entrés. En fer-ho m'envoltà un desordre d'altes piles de llibres entre les quals la minsa llum solar em presentà un vell aventurer coix de naixement que, a ritme de balancí i llepant moltes pàgines, havia viscut peripècies increïbles amb els ulls d'en Pedrín, en Gulliver o el capità Flint. Escoltant-les, vaig entendre que llegir és una aventura.

Guanyador del microrel@t adults

Alex Moreno Sánchez

Aquest finde ho he fet més de 10 vegades i en les postures més inversemblants. Quin plaer! M’és igual fer-ho dreta que ajaguda. Al sofà o al llit. A la consulta del metge o a la biblioteca. Inclús al metro. Quin morbo, no? Tothom mirant. Ush! També ho he provat a l’autocar, però amb tant de sotrac no m’entra. I els seients són tan incòmodes! Totes estareu d’acord amb mi que qualsevol lloc és bo mentre se’n tingui ganes.  Ara em vull animar a fer-ho amb més gent. Sí, llegir és una aventura.

diumenge, 19 d’abril de 2015

El seu consell

"Llegir és una aventura". Aquesta va ser una de les últimes coses que va dir el meu pare abans de morir. Ell va ser un gran escriptor i sempre em van agradar les seves històries que explicava cada nit a la vora del foc. Sempre vaig pensar que era un home innocent, però va arribar a ser un home molt savi. Sempre em deia que llegís, que llegir et feia savi i gran com a persona. I com a tal, jo he seguit el seu consell.



Renéixer

Per l'esquena, a traïció: l'amor, perdut; el desig, abandonat al ras. Dins seu sols un vent glaçat i hostil l'empenyia a l'exili. creuà aiguamolls, vorejà carenes i desfilà senders. Allà, ben lluny, descobrí que llegir és una aventura, i els llibres, l'enllaç místic amb la natura salvatge que l'acollia. Passaren set llunes i dues estacions quan s'adonà que el dolor havia cicatritzat. La claredat del nou dia insinuava el camí, era hora de tornar al vell paisatge, aquest cop, amb uns altres ulls.



Un dia d'estiu

Eren les dues del migdia d'un dia calorós d'estiu, quan vaig decidir-me a treure la pols de la meva habitació. Al agafar els llibres del cinquè prestatge, vaig descobrir-ne un que mai m'havia cridat l'atenció, però que en aquell moment el vaig trobar prou interessant com per començar-lo a llegir. Quan vaig donar-me'n compte ja eren les cinc de la tarda, així doncs que a partir d'aquell dia d'estiu vaig descobrir el perquè el meu avi em deia i em segueix dient que llegir és una aventura.

dissabte, 18 d’abril de 2015

Microrel@t

Aquest finde ho he fet més de 10 vegades i en les postures més inversemblants. Quin plaer! M'és igual fer-ho dreta que ajaguda. Al sofà o al llit. A la consulta del metge o a la biblioteca. Inclús al metro. Quin morbo, no? Thom mirant. Ush! També ho he provat a l'autocar, però amb tant de sotrac no m'entra. I els seient són tan incòmodes! Totes estareu amb mi que qualsevol lloc és bo mentre se'n tingui ganes. Ara em vull animar a fer-ho amb més gent. Si, llegir és una aventura.

divendres, 17 d’abril de 2015

Microrel@t

La va captivar, era gran i voluminós d'un color vermell com la sang. Mataria per posar-li la mà a sobre i sentir el seu tacte i descobrir què tenia amagat dins seu. Era encantador, no aconseguia trobar-li cap imperfecció. Es va dirigir cap a ell i el va examinar de més a prop i amb molt cura el va obrir. S'endinsà a la seva lectura gaudint de cada lletra, de cada paraula. Ningú els podria separar; sentia que formava part d'ell. Llegir és una aventura, i ella no se la volia perdre.


dijous, 16 d’abril de 2015

Microrel@t

Llegia a taula fai esgarrifar als pares, llegia al lavabo, caminant per l'institut, pujant i baixant escales. Havia de preveure temps afegit per fer qualsevol cosa. Arribava tard i recollia molts càstigs per retards sense motius justificats, havia renunciat a explicar-los. Estava segur que l'àngel de la guarda em protegia i em dirigia. No vaig xocar mai amb cap pal ni em va atropellar cap cotxe travessant pel carrer amb el nas ficat al llibre. Per mi llegir és una aventura cada dia.

dimecres, 15 d’abril de 2015

Microrel@t

Va recórrer el laberint plena d'excitació. Trobà les sandàlies voladores d'or i en un tres i no res se les posà per a volar cap els núvols en direcció a Moira. Però un vent brusc i inesperat la empentà cap al terra. Una boira humida i tenebrosa la envoltà. Se li eriçà el pèl de la nuca. Un llamp estrident travessà el cel en forma d'amenaça. Era Zeus. No tenia escapatòria.  -Agatha, hem de tancar. Ella deixà el llibre, es col·locà les ulleres bé i somrigué. -A vegades llegir és una aventura.

Les inacabables histories de l'avi

Hi havia una vegada un avi que li agradava molt explicar històries al seu nét. Cada nit per anar a dormir, si no estava amb ell el trucava i li explicava la història per telèfon fins que un dia va trucar i el nen havia sortit amb els amics, ja no era aquell nen que li agradava passar-se les hores en companyia del seu avi, s'havia fet gran. L'avi sabia que ja no tornaria a explicar històries. Però al final el nen va tenir un germà, i l'avi, històries per explicar



Vaig pensar que......

El dia que el vaig veure em vaig quedar bocabadat. Jo anava passejant per la platja, contemplant el mar blau i passejant descalç per una sorra fina i suau. I de sobte contemplant el cel vaig observar i vaig veure que de darrere de les Illes Medes sortia un sol d'un color taronjós i, de repent, tot el cel es va posar de color negre durant uns segons i al cap d'aquells segons vaig mirar cap a la sorra i vaig veure un llibre i vaig pensar que Llegir és una aventura.



Les aventures

Aquell dia, el sol va sortir a la mateixa hora que la lluna, per l'oest. Havia començat a bufar la tramuntana i al mateix temps feia molta xafogor. Vaig sortir amb la bicicleta a passejar per la platja i vaig decidir banyar-me. L'aigua estava congelada i hi havia moltes onades, i vaig tornar a casa, quan volia jugar el meu jardí hem va sortir un conill i un gall barallant, el conill tenia molta gana li vaig donar una pastanaga se trobava millor i me'l vaig quedar, el gall va trobar un nou lloc per viure. Realment llegir és una aventura.




Sí me l'he llegit

Sí, me l'he llegit, vaig confirmar a la professora. Em va demanar que sortís a davant de la classe per explicar-lo. No era cert, no me'l havia pas acabat, no em sabia la història. Per què vaig dir que si? Si hagués sigut sincera no hauria d'estar passant per això ara mateix. No podia recular, no podia fer el ridícul. Va alçar els ulls per què comencés. Jo tremolava. No sabia com començar. La professora no m'escoltava i vaig explicar un llibre que no era aquell. Realment llegir és una aventura.

Encara recordo

Encara em recordo d'un nen que va anar a passejar pel bosc de Puig Arbí a recollir bolets. Era un dia assolellat però a vint km de Puig Arbí hi havia uns nuvolots que t'espantaves. El nen estava acompanyat del seu gos, que es deia Booky, perquè en el nen li agradava molt llegir. I la seva teoria sobre la lectura era: "LLEGIR ÉS UNA AVENTURA". Mentre buscava bolets va aparèixer un llop afamat que se'ls volia cruspir, però el nen i el gos van pujar sobre un arbre i van passar tot el dia fins que se'n va anar. Van tornar a casa i el nen va dir: -Visca! Ja tinc una aventura per escriure al concurs de microrelats de Sant Jordi.